Corbacho i els 4 milions d'aturats

Por anarresti - 24 de Abril, 2009, 10:48, Categoría: General

久久er热在这里只有精品66

久久er热在这里只有精品66Ja ens comencem aacostumar a què cada nova edició de l?EPA es converteixi en un petit drama. Araacaba de sortir la del primer trimestre d?enguany i, evidentment, no defraudaràpas les expectatives més morboses: la taxa d?atur ja se situa en el 17,36%; ladestrucció de llocs de treball suma 766.000 noves víctimes a les ja existents(la major caiguda en 32 anys)... però sens dubte la xifra més impactant queomplirà les portades dels mitjans és el nombre total de desempleats, la qual hasuperat la frontera psicològica dels 4 milions després d?incrementar-se en802.800 persones (!) durant el trimestre en qüestió.

 

No tinc prou ànimsper entrar en exclamacions, crides a la presa del Palau d?Hivern o solucionsmàgiques. Em limito a regirar l?hemeroteca per recordar aquesta entrevista enquè el nostre flamant ministre de treball assegurava (fa tan sols tres mesos)que mai no arribaríem a aquesta xifra d?aturats . Com diuen en castellà: pa mear y no echar ni gota



Permalink~ Comentarios (295)~ Comentar| Referencias (0)

Cínics o simplement incompetents?

Por anarresti - 16 de Marzo, 2009, 9:45, Categoría: General

Aquest dissabte passat he assistit a unesjornades sobre respostes locals a la crisi. En el tancament, el Joan Herreraens ha advertit que molt probablement hi hagi intervenció pública en el sistemabancari del nostre país. A mi personalment no m?ha sorprès la revelació (lesquinieles al respecte ja apareixen en els titulars dels principals diariseconòmics) Sí que m?han resultat novedosos alguns detalls: el quan(probablement estiu) i l?import de la factura de la festa (3-4% del PIB) Sí,sí... ho heu llegit bé: no parlem del 3-4% dels pressupostos de l?Estat sinódel conjunt de riquesa del país.

No entraré massa en la bondat d?aquestamesura, entre altres coses perquè crec que depèn molt de com es concreti: si hade ser un xec públic en blanc perquè les entitats financeres arribin al propervenciment de terminis de l?interbancari... doncs casi que no cal. Per contra,si ha de ser una intervenció a la sueca (nacionalització, presa de control isanejament de debò) puc estar disposat a tapar-me el nas i assumir-ho.

Tampoc no vull entrar en les causes macro queens han portat fins aquí perquè ja són prou conegudes. Per contra, m?agradaria centrar-meen el nivell micro, en les persones que han tenen la responsabilitat de prendredecisions en el sistema bancari i en el seus mecanismes mentals. En aquestsentit ahir l?ABC publicava una interessant entrevista al director del BancoGuipuzcoano. Us aconsello llegir-la completa però, si us fa mandra, n?he extretalguna de les perles més sucoses:

 ?Yosuelo decir que si los créditos se hubieran dado en pesetas y no en euros, nohabrían sido tan disparatados. Un caso como el de Martinsa-Fadesa, por ejemplo,en el que hay que renegociar 5.000 millones de euros, ni por asomo se hubieraconcedido si antes se hubiera pensado que son 800.000 millones de pesetas.Suena distinto."

"En mi opinión, el problema han sido loscréditos sindicados (...) Cuando una entidad peque?a llega a la sala de reunióny ve que al contrato se han apuntado grandes entidades como el Santander, elBBVA o La Caixa, pues... ?se apunta sin estudiarlo! Yo suelo contar unahistoria que es muy ilustrativa: ?Una se?ora entra en un casino de Las Vegas,se acerca a la mesa de los dados y pregunta a los crupiers si puede hacer una apuestade 500.000 dólares. Ellos, tras consultar a sus superiores, aceptan la apuesta.La se?ora decide entonces poner una condición: ?Tengo que estar desnuda altirar los dados porque me da suerte?. Los crupiers, algo perplejos, aceptan yla mujer tira los dados. A continuación, se pone a dar saltos de alegría y acelebrar su victoria por todo lo alto. Cobra los 500.000 dólares y se va. Depronto, un crupier le dice a otro: ?oye, por cierto, ?cuántos puntos hasacado??; a lo que su compa?ero contesta: ??Ah!, pero es que no estabas mirandotú??. Eso es lo que le pasa a los créditos sindicados. Nadie los estudia."

?Se dieron muchas hipotecas porque había quehacerlo (només li falta afegir que tenien una revelació divina o que escoltavenunes veus que els impulsaven a fer-ho)

Per tant ja veieu ?el nivelón? dels individusque han dirigit l?economia financera d?aquest país. Realment ara entenc perquèestem com estem. Però al fil corresponent de burbuja.Info no tothom ho veuaixí. Certament, alguns benintencionats com jo creuen que l?entrevista denotala incompetència pura i dura dels nostres gestores bancaris, causa darrera deldesastre en què estam posats. Per contra altres, més malpensats, creuen que ésuna mena d?autoparòdia cínica que pretén ocultar les raons reals de tot plegat:una maquiavèlica estratègia de sobreoferta de crèdit (pseudoriquesa financera)i foment de l?endeutament massiu dels particulars i empreses (fase a) + retiradaposterior i sobtada de liquidesa del sistema (fase b) per passar a controlarels béns hipotecats (la riquesa de debò) via embargament. Sincerament, no sé quinade les dues possibilitats em resulta més inquietant.

久久er热在这里只有精品66

Permalink~ Comentarios (204)~ Comentar| Referencias (0)

M'abandono al wishful thinking?

Por anarresti - 9 de Marzo, 2009, 11:53, Categoría: General

?El pessimismeés un assumpte d?intel·ligència; l?optimisme de la voluntat?. Em temo quela frase de Gramsci ve bastant al cas per descriure el meu estat anímic davantel desenvolupament de la crisi. M?arriben inputsque m?arrosseguen en un sentit i en un altre. En la balan?a del pessimismellegeixo el darrer article de Ricardo Vergés sobre la bombollaimmobiliària-financera (dimensió, causes, conseqüències....) Demolidor, comsempre. Reconec que és una mica el rotllo mil·lenarista de ?vamos a morir!!!?... però il·lustrat ambdades fastigosament convincents.  En elsentit invers, el meu amic Vives m?envia una entrada de Ramón Sagüesa sobre els riscosd?abandonar-se a un estat de pànic econòmic col·lectiu. Calma, calma! ... m?exigeixo a mi mateix després de llegir-lo.

Em consolo pensant que aquesta esquizofrèniaque us estic descrivint no és una patologia personal sinó probablement unproblema bastant generalitzat en els temps que ens han tocat viure. El problemano pot ser meu, com sempre ha de ser del sistema! Miro de dir-ho amb un tonillode parodia però, aquest cop, m?ho crec de debò. El capitalisme necessitacreixement per sobreviure i una expectativa col·lectiva en aquest sentit determini infinit. Com acabem de veure  enaquest país, només un estat mental d?aquesta mena pot propiciar una demanda massivadel gran lubricant econòmic: el crèdit, l?endeutament. Hi ha un problema, però,per mantenir aquesta il·lusió col·lectiva: el seu caire contrafàctic. Qualsevolpersona amb un mínim de cultura econòmica o historiogràfica sap del cairecíclic inherent al sistema. Per tant només serà qüestió de temps que tothomcomenci a adonar-se que el rei va nu... i llavors serà ben difícil aturar lacaiguda del castells de naips (contracció de la demanda de béns i serveis,contracció del crèdit, deflació, etc.)

El meu profe de macro ens va explicar una magníficaanècdota per il·lustrar que l?economia és, bàsicament, una qüestió deconfian?a. Situem-nos en un camp de presoners aliats en l??ssia controlada pelsjaponesos durant la segona guerra mundial. L?intercanvi de béns i serveis entreels presoners estava agafant tal  volumque la bestreta ja no era massa funcional i es comen?ava a notar la manca demoneda. Solució: simplement imprimir els billets propis del camp. Sembla que elsistema va funcionar magníficament durant anys, mostrant la seva totalsolidesa... fins que un bon dia és va difondre el rumor (sembla que infundat)de què les forces aliades s?estaven acostant i l?alliberament del camp eraimminent. El que per for?a havia de ser una gran notícia és va convertir en un col·lapseeconòmic-financer. En qüestió de minuts el paper-moneda va passar a valer menysque el paper-higiènic, amb la qual cosa en podeu imaginar la seva utilitatfinal.

Retornant al títol, que fem? Ens deixem portarpel pessimisme a què sembla abocar-nos tota anàlisi seriosa del que estàpassant? Petit problema: estem fent una aportació bastant negativa a lasuperació de tot plegat. O per contra traiem la bandera de la responsabilitatsocial, ens  autoconvencem que no n?hi haper tant. Petit problema: és una mica patètic fer-se trampes a un mateix jugantal solitari. Però pel que sembla tampoc no és un mecanisme gens excepcional enla nostra vida quotidiana: els psicòlegs ho han batejat amb l?expressió Wishful thinking.

Sí, ja sé que s?espera de mi un tancamentprogre-standar de l?entrada. Diguem-ne una reflexió del tipus ?El dilema entre l?autoenganyi la lucidesa cínica és fals en tant que totes dues són opcions passives queassumeixen el sistema com inevitable. Per contra l?autèntica superació seria bastirun sistema econòmic alternatiu, més realista econòmicament, més just socialmenti més sostenible ambientalment, etc, etc, etc? No patiu: no he deixat de creure-m?hoper molt que en faci una certa caricatura. ?s simplement que no acabo devisualitzar aquesta alternativa. Imagino que era més fàcil fer-ho en altrescrisis estructurals anteriors, com la dels anys 30 en què existia unaalternativa tangible (el ?comunisme real?) o almenys un imaginari del mateix. Isi no acabes de visualitzar una meta, encara et costa més de veure clar el camí.

Permalink~ Comentarios (187)~ Comentar| Referencias (0)

Així és la vida amb deflació

Por anarresti - 23 de Febrero, 2009, 9:33, Categoría: General

L?altre dia escoltava la notícia sobre eldarrer increment de l?IPC, la seva moderació i les previsions de deflació, cadacop més esteses entre els economistes. Una persona propera em preguntava per quèera fotut això de la deflació. Acàs no és bo que els preus baixin? Així podríemadquirir més bens i serveis amb el mateix sou! ?s una pensada ben lògica idenota que cap de nosaltres ha viscut mai conjuntures d?aquesta mena. I quandic ningú no només em refereixo a generacions relativament joves ni a ciutadanscatalans o europeus: les situacions de deflació significativa han estat molt imolt excepcionals d?en?a de la crisi dels anys 30.

Probablement l?única excepció significativa haestat la bombolla japonesa que va explotar als primers 90 i que avui encaracueja. Per això m?ha resultat molt interessant un intent de descripció del diaa dia en aquesta situació tan insòlita. Concretament és una crònica escrita perRichard Lloyd Parry, director per ?ssia del diari The Times que aquí ha estattradu?da per El Mundo. Donat que el link a aquesta traducció sembla caigut, uspasso l?enlla? al buidat íntegre i comentaris que n?han fet a burbuja.info


Permalink~ Comentarios (175)~ Comentar| Referencias (0)

Stiglitz: "Nacionalitzar la banca és la única resposta possible"

Por anarresti - 13 de Febrero, 2009, 9:17, Categoría: General

Un dels meus primers records de socialitzaciópolítica durant l?adolescència és un llibre titulat ?El Programa Económico delPCE?, curiosament editat per Planeta a mitjans dels 80. Una de les coses que mésem va impactar era la proposta de nacionalitzar la banca, com encara es potllegir en l?hemeroteca online de El País

?s curiós que tants anys després la propostareviscoli, ara ja no des de les nostres propostes alternatives i ?assumim-ho-un tant marginals sinó com una de les possibles fórmules d?intervenció dels principalsgoverns occidental sobre els seus sistemes bancaris. El debat al respecte estàobert i alguns dels principals economistes del món s?hi estan posicionant. Compodeu llegir aquí, el premi nobel Joseph Stiglitz ho proposa obertament (aquí traducció en castellà) El raonament és prou evident: si per for?a els ciutadanshem d?assumir part de la propietat de la banca mitjan?ant injeccions derecursos públics, és lògic que reclamem capacitat de control sobre aquestesentitats financeres.

M?atreviria a afegir l?exigència que no esfaci marxa enrere quan la conjuntura econòmica canvi?: el que no s?hi val éssocialitzar pèrdues i privatitzar beneficis. A més, tal i com han anat lescoses en aquest darrer cicle de creixement embogit, crec que el control públic(o almenys estricta regulació) és l?única garantia possible per (a) evitar que l?enginyeriafinancera acabi convertint l?economia mundial en una mena d?estafa piramidal i(b) garantir que el crèdit s?adreci bàsicament al teixit productiu real i no afacilitar el sobreendeutament privat per seguir increments embogits de preus enbens bàsics, derivats de bombolles especulatives. Per cert, molt interessantaquest article de Vicen? Navarro sobre com ha anat aquest procés al nostre país.

Permalink~ Comentarios (208)~ Comentar| Referencias (0)

La magnitud de la tragèdia

Por anarresti - 12 de Febrero, 2009, 10:59, Categoría: General

L'INE acaba de donar la confirmacióoficial: segon trimestre consecutiu amb creixements negatius del PIB, per tant estem en recessió. Aquí la nota de premsa oficial: especial atenció al gràfic queinclou i que adjunto per il·lustrar la notícia.

L?hòstia està sent d?aupa però sempre enspodem consolar pensant que al veí li va pitjor: atenció a la dada de contraccióinternaual del PIB japonès: ni 1 ni 2 ni 3%.... 11,7% !!! Sí, sí, tal com sona:una contracció de dos dígits en una les principals economies del planeta. Inaudit! Aquí la notícia en castellà però no m?ho acabava de creure... fins que ho trobo confirmat a Bloomberg.

BUFFF!!!!


Permalink~ Comentarios (212)~ Comentar| Referencias (0)

Robert Solow: "Espanya necessita tecnologia, no flexibilitat laboral"

Por anarresti - 10 de Febrero, 2009, 9:23, Categoría: General

He de confessar que la frase, recentment apareguda als nostres mitjans, em provoca reaccions contraposades. Per unabanda penses: a veure si ara que ho diu un premi nobel del MIT algú li fa cas,perquè des dels sindicats i  l?esquerraportem anys advertint-ho amb èxit tendent a zero. Des d?aquesta perspectiva-economiadel coneixement defensem que objectius com productivitat i competitivitat jano depenen tant de factors clàssics com despeses de localització o salarials.Tampoc serien tan centrals altres factors laborals reiteradament denunciats perles patronals, com pot ser l?absentisme. Per contra la supervivència econòmicad?un país en el mercat globalitzat passaria per l?aposta per sectors i segmentsd?alt valor afegit, amb molta innovació (tecnològica i organitzativa) i unmercat laboral qualificat i de qualitat.

Una constatació: aquest escenari és ben bé elcontrari de l?estratègia de creixement que hem seguit en aquest país durant lesdarreres dècades. Em refereixo a l?estratègia que realment s?ha seguit; certamentaquella que han impulsat banquers i constructors... però també administracionspúbliques de tots els nivells i colors, perquè el totxo garantia anys de vaquesgrasses pressupostàries. Pan para hoy...Era ben curiós veure com aquesta ?aposta real? dels nostres governs contrastavaamb la pretesa estratègia de modernització enunciada en plans oficials, més omenys afortunats, com l?Acord Estratègic per a la Internacionalització, la Qualitatde l'Ocupació i la Competitivitat de l'Economia Catalana.

I una barreja de sentiments: em sento atretper raonaments que encap?alen aquesta entrada però també em generen prevenció. Emtemo que, des de l?esquerra, ens estem abandonant als paradigmes socioeconòmicstecnòfils que tant escepticisme ens provocaven fa unes dècades, quaneconomistes com Solow o sociòlegs com Daniel Bell els enunciaven. ?Realment lamodernització capitalista ens portarà a la superació del conflicte social o ?almenys-a la sortida d?aquesta (enèssima) crisi del sistema? La sequera ideològica i eldramatisme de la conjuntura ens porten a somiar una resposta positiva a aquestaqüestió. Així ens emmirallem amb processos recents de pa?sos del nord d?Europaque semblen haver-se?n sortit prou bé en aquest sentit (Finlàndia, Irlanda...)Però la història mai no es repeteix i és molt difícil imitar els itineraris dedesenvolupament que han seguit els altres. Si la resposta fos només latecnologia i la innovació, el sistema productiu xinès seria un dels mésinclusius socialment... i és evident que no ho és pas. Per tant, en el debat sobrela necessària reconversió econòmica per sortir de la crisi, potser hauríem derescatar propostes que sempre ens han estat més pròpies: l?economia al serveide la satisfacció de necessitats bàsiques, la provisió col·lectiva de recursosd?alta demanda com el transport, el medi ambient com a límit i com apossibilitat de desenvolupament, l?austeritat en els models de consum, l?eficiènciai  sostenibilitat de les fonts energètiques,el desenvolupament econòmic endògen, les formes no-mercantils de producció, eltreball cooperatiu...


Permalink~ Comentarios (169)~ Comentar| Referencias (0)

Tremosa o el sobiranisme glamourós

Por anarresti - 6 de Febrero, 2009, 9:13, Categoría: General

Tornem a la càrrega blogera després d?unapausa paterno-opositorial. A aquest pas hauré de canviar la cap?alera: d?Anarresa Guadianablog. En fi, és el que hi ha...

Avui parlaré del flamant nou candidatconvergent a les eleccions europees. Res nou en l?aposta d?aquest espai políticper l?escola privada-privadíssima... això sí: finan?ada amb fons públics-publiquíssimsmitjan?ant el sistema de concerts. Tampoc és sorprenent l?aposta d?uneconomista neoliberal per desvirtuar la lògica de serveis públics com aquestmitjan?ant la generalització de sistemes de copagament. No, la innovació ve d?altreslatituds, concretament del tonillo aportatpel nou fitxatge: ?l?escola pública catalana no té prou glamour?, Tremosa dixit. Impagable!

Aquesta mena d?episodis ens haurien deresultar prou profitosos als que defensem que l?esquerra s?ha de situar en la qüestiónacional i ho ha de fer des del sobiranisme. ?Podem assumir una lògica de ?frontpatriòtic? que ens porti a anar del bracet d?aquesta mena de personatges? Jo noho veig gens clar. Construir el país? D?acord, però quina mena de país? UnaCatalunya classista que segregui les persones des del mateix sistema educatiu?No, gràcies. Assumim-ho: Ramon Tremosa no és un dels nostres ni ho són moltesaltres persones que es mouen en l?espai del sobiranisme.


Permalink~ Comentarios (140)~ Comentar| Referencias (0)

Polítiques anticrisi? Welcome to Tokyo 1992

Por anarresti - 7 de Noviembre, 2008, 7:54, Categoría: General

Trenco un període de letàrgia blogger perquè em comen?a a sobrepassar la manca de decisió política per afrontar de debò la crisi actual. ?bviament em refereixo als mateixos governants, reguladors i actors econòmics que durant anys han permès que la bombolla agafés dimensions monstruoses. Però no només: fins i tot des de l'esquerra real crec que  estem apostant per apuntalar un model d'endeutament insostenible, almenys en aquells aspectes que ens han semblat més progres, com l'ajut al pagament d'hipoteques, la baixada de tipus d'interès o la persistència en continuar inundant d'oferta (versió VPO) un mercat immobiliari de propietat absolutament saturat. S'ha parlat molt dels problemes de justícia distributiva de les accions en curs: és just que paguem entre tots les temeràries decisions crediticies de banquers i (alguns) hipotecats? Per què se li presta un blindatge especial al sector financer quan no es fa amb altres sectors empresarials? ?s justificable socialitzar pèrdues quan no s'han socialitzat beneficis? Quin missatge estem transmetent quan protegim l'endeutament excessiu d'alguns amb els impostos  d'altres que sí havien tingut pautes responsables de consum?

Però el que m'agradaria valorar avui és si aquestes mesures (malgrat la seva òbvia injustícia distributiva) tindran alguna eficàcia en termes d'estabilització dels mercats i d'aturada de l'espiral recessiva. Sóc molt escèptic al respecte, en la línia del que es planteja en aquest post de burbuja.info. Com diu algú en el fil posterior: l'aposta deflacionista que estan fent els bancs centrals per combatre la crisi, no us dóna una certa sensació deja-vuWelcome to Tokyo 1992?



Permalink~ Comentarios (180)~ Comentar| Referencias (0)

Uns cotitzants exemplars?

Por anarresti - 18 de Julio, 2008, 10:59, Categoría: General

Ja hem parlat en entrades anteriors del procés de "aterratge suau" de la bombolla immobiliària espanyola i de les maniobres del sector per socialitzar la ru?nosa nova situació. El darrer episodi de la pel·li ha estat especialment sonat perquè la fallida ha afectat la major promotora de l'Estat (Martinsa-Fadesa), perquè sembla haver-s'hi descobert fraus comptables importants i perquè ha esquitjat alguna de les entitats crediticies més importants del nostre país (La Caixa, sempre en vanguàrdia de l'obra social!) Ara bé, allò que més gràcia m'ha fet de tota la pel·lícula han estat l'exigència del Fernando Martín perquè l'Institut de Crèdit Oficial (és a dir, tots nosaltres amb els nostres impostos) li salvéssim la papereta.

?bviament aquestes no són (o no haurien de ser) les regles del joc de l'economia de mercat que tan defensa l'empresariat. Quan el gruix de l'opinió pública (i de moment també el Pedro Solbes) així ho afirmem, les patronals del totxo ens responen que ells bé eren bons per pagar impostos quan generaven abundants plusvàlues, per tant ara reclamarien un retorn d'aquesta "generosa contribució" ?bviament l'argument és trampós, en primer lloc perquè la pressió fiscal a les empreses del nostre país no es caracteritza pas per ser comparativament massa intensa. Però, sobretot, és un argument trampós perquè el nostre sector immobiliari s'ha caracteritzat per uns nivells de frau fiscal d'aupa. I el que és pitjor: amb una tolerància absolutament incre?ble per part de l'administració tributària, segons han denunciat els professionals d'Hisenda. Podeu llegir la notícia en blogs com aquest perquè en els grans mitjans ha passat (com no) completament desapercebuda.

Quina pena de país! De vegades em ve el ramalassu expiatori-cristià i acabo pensant que ens mereixem la que ens està a punt de caure'ns al damunt.


Permalink~ Comentarios (172)~ Comentar| Referencias (0)

El Blog

Calendario

<<  Mayo 2020    
LMMiJVSD
     1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Apúntate

Categorías

Archivos

Sindicación

a. Bloggers col·legues (rotllo politiquillu)

b. Bloggers col·legues (altres frikismes)

c. Fem com si llegíssim

d. Les meves sectes

e. Altres 'ismes'

Alojado en
ZoomBlog